cf895dc1d69b49adb9d9860a858f1a2c

Leishmaniosis

Mon, 09 Mar 2026 13:47:42 GMT

Leishmaniosis

Definición: “Enfermedad parasitaria no contagiosa que afecta fundamentalmente al perro, pero también al hombre, roedores, puercoespín y algunos lagartos.”

Quizás sea necesario aclarar el término de “no contagiosa”. Con ello queremos decir que un perro parasitado no transmite la enfermedad a otros perros por estar en estrecho contacto, puesto que el parásito no utiliza las vías usuales de contagio (saliva, heces, orina, aire,...), sino que utiliza un hospedador intermediario, un mosquito, para pasar de un perro a otro. Así pues, un perro que padezca leishmaniosis, puede jugar tranquilamente con otros canes sin que ello suponga peligro alguno.

Es una enfermedad que también puede afectar a las personas y debemos incluirla dentro de las zoonosis , es decir, enfermedades que un animal puede transmitir al hombre. Es una de las principales razones por las que muchos colegas aconsejan el sacrificio sistemático de todo animal infectado. Además, en Medicina Humana, es una enfermedad de Declaración Obligatoria, debiéndose comunicar todos los casos existentes al Departamento de Sanidad. La Leishmaniosis está extendida por todo el mundo, pero debido al tipo de transmisión, es más frecuente en zonas templadas, tropicales y subtropicales. A nivel Europeo se considera endémica de la cuenca mediterránea, siendo mínima su incidencia en el resto de Europa.

El agente causal de esta enfermedad es un protozoo. Los protozoos son seres vivos algo más complejos que las bacterias y, por tanto, superiores en la escala evolutiva. La mayoría de protozoos son de vida libre, pero algunos se especializaron en el parasitismo y necesitan a otros seres vivos para reproducirse, alimentarse... El protozoo productor de la Leishmaniosis es Leishmania infantum. El mosquito que utiliza como vehículo, pertenece al género Phlebotomus. Es un insecto no vinvulado al agua, que anida en grietas, madrigueras y orificios de muros, paredes... lugares con una humedad relativa elevada. Su radio de acción es de unos cinco kilómetros y muestra mayor actividad al amanecer y al anochecer. Los machos se alimentan de jugos frutales y néctares y son las hembras las que son hematófagas, necesitando sangre de mamíferos para madurar sexualmente. A la hora de alimentarse, prefiere al perro antes que al hombre, pero evidentemente pueden llegar a picarnos. Al lugar de la picadura acuden a través de la sangre, células del sistema de defensa del animal: “glóbulos blancos”. Es entonces cuando Leishmania parasita estas células de forma definitiva y especialmente a una de ellas: el macrófago. Los macrófagos tienen como misión fagocitar, es decir, “comerse” literalmente, todo ser o sustancia extraña que penetre dentro del organismo. Una vez dentro del macrófago , no sólo escapa a sus mecanismos de eliminación, sino que además utiliza sus sistemas de alimentación y multiplicación para reproducirse. Cuando su número es demasiado elevado, rompen la célula y salen de nuevo a circulación sanguínea, donde cada una de ellas, busca un nuevo macrófago en el que volver a repetir el ciclo. Este proceso se repite indefinidamente hasta que el animal se queda sin defensas y comienza a presentar síntomas clínicos.

Podemos establecer una similitud entre la Leishmaniosis y el SIDA humano: ambas enfermedades basan su patogenia en dejar al animal/hombre sin defensas. Debido a ello, el paciente siempre muere como consecuencia de alteraciones secundarias que no se producen en un animal sano. En éste, su sistema inmunológico es capaz de responder a las agresiones externas e internas y defenderse de ellas. Pero en un animal inmunodeprimido, una simple bacteria intestinal, por ejemplo, se reproduce sin control y acaba alterando el sistema digestivo, provocando diarreas de difícil resolución.

Las células del sistema inmunológico se encuentran repartidas por todos los órganos y tejidos del organismo y, debido a ello, los síntomas asociados a la Leishmania son muy numerosos y muy variables, dependiendo del grado de infestación, del estado inmunitario del hospedador, del tiempo de evolución y de los órganos afectados. En medicina veterinaria llamamos a esta enfermedad “el gran imitador”, porque dependiendo del sistema que este parásito decida afectar, las manifestaciones clínicas que veremos, se parecerán a un gran número de enfermedades. Vamos a nombrar brevemente todos los síntomas descritos en la bibliografía compatibles con la Leishmaniosis, pero ante todo, deben tener presente que nunca se dan todos a la vez en el mismo animal, que es posible que sólo aparezca uno de ellos y que ,a veces, pueden existir animales asintomáticos pero portadores de la enfermedad, en estado latente o en estado de resistencia.

Síntomas de la Leishmaniosis:

- pérdida de peso sin pérdida de apetito, mal aspecto general

- adenopatía generalizada (inflamación y alteración de los órganos del sistema inmune: médula ósea, ganglios linfáticos y bazo, con la consiguiente disminución de las defensas del animal)

- alteraciones sanguíneas derivadas de la adenopatía generalizada: anemia, disminución de las células de defensa sanguíneas (“glóbulos blancos”), trombosis

- inflamación de órganos internos: hígado, bazo, riñones

- lesiones cutáneas: infecciones de piel recidivantes y de difícil resolución, heridas en trufa, almohadillas plantares, codos, salientes óseos, caida del pelo en estos lugares y alrededor de ojos, en punta de orejas y labios

- epistaxis (hemorragias nasales )

- lesiones oculares: lagrimeo, conjuntivitis, ceguera

- alteraciones renales: insuficiencia renal de variable gravedad. El animal no puede eliminar los tóxicos de la sangre y se acumulan provocando alteraciones graves, sobre todo en el sistema nervioso (coma y muerte en casos terminales)

- cojeras: por afectación de articulaciones y del sistema nervioso

- transtornos gastrointestinales: vómitos, diarreas

- insuficiencia hepática

- transtornos del equilibrio, neuropatías: por alteración del sistema nervioso central y periférico

Como podeis suponer, el diagnóstico de esta enfermedad no puede hacerse en base a los síntomas clínicos, puesto que éstos son numerosos y poco específicos, pudiendo aparecer en numerosas patologías además de en Leishmania. Ante la sospecha de Leishmaniosis, es necesario relizar pruebas complementarias. Una de las más sencillas y económicas, es la punción de médula ósea o de ganglio y posterior citología. Mediante un análisis de sangre intentaremos confirmar el diagnóstico y sabremos en qué grado Leishmania ha afectado a las defensas del animal y así, valorar la respuesta de éste. El diagnóstico se hace en base a los resultados de un proteinograma y de una PCR sanguínea, que actualmente es la prueba con mayor sensibilidad reconocida para detectar esta enfermedad. Suele ser definitivo en la mayoría de casos.

Pasemos ahora a hablar del tratamiento. Pese a que la medicina veterinaria conoce de la existencia de la Leishmaniosis desde hace varias décadas, desgraciadamente no puede vanagloriarse de haber encontrado un tratamiento efectivo todavía, ya sea terapeútico o profiláctivo (vacuna). Existen numerosas pautas de tratamiento, con varios principios activos y, cuando esto ocurre en medicina, sólo significa una cosa: ninguno es totalmente efectivo. Las pautas de tratamiento dependen muchas veces de la experiencia práctica del clínico, pero hemos de decir que en la actualidad se reconocen como principales agentes terapeúticos tres medicamentos, de uso variado:

Milteforan®: su vía de administración es oral

Glucantime® : su vía de administración es la inyectable

Zyloric® : comprimidos de administración oral

El tratamiento será largo y es frecuente que sea necesario alargarlo durante toda la vida del animal. No es efectivo al 100 % y no conseguimos eliminar la Leishmania de forma definitiva. A veces se producen recidivas y se hace indispensable un control periódico cada cierto tiempo (analítica sanguínea) durante el resto de vida del animal. Debido a todo esto y a que la Leishmaniosis es una enfermedad contagiosa para el hombre, muchos propietarios deciden eutanasiar al animal.

En nuestra opinión, la eutanasia NO siempre es la mejor opción. Es cierto que estamos hablando de una enfermedad contagiosa para el hombre, pero su vía de contagio hace que sea una enfermedad poco frecuente en medicina humana. A esto hemos de añadir que los tratamientos son mucho más efectivos, consiguiéndose una recuperación y eliminación total, en un alto porcentaje de casos.

El tratamiento en veterinaria no es tan efectivo y hemos de tener bien claros los objetivos cuando decidamos tratar a nuestro animal: buscaremos eliminar la sintomatología clínica mejorando su calidad de vida. Alargaremos su esperanza de vida, aunque no llegaremos a eliminar totalmente la Leishmania. En el mejor de los casos, conseguiremos que su organismo se “acostumbre” a Leishmania y la controle en suficiente grado como para no tener recaidas. Intentaremos que los controles sanguíneos se alarguen al máximo (uno cada seis meses será el objetivo). Los tratamientos también se irán espaciando en el tiempo hasta conseguir que sean los mínimos posibles, siempre en función de los resultados de los controles.

La eliminación sistemática de todos los animales portadores, es un método difícil de aplicar en el sector de los animales de compañía, por razones obvias para nosotros, y además, no es una buena manera de llegar a conocer una enfermedad. Debemos seguir estudiando la Leishmaniosis, buscando pautas de tratamiento cada vez más efectivas. Sólo así hemos conseguido avanzar en otras muchas enfermedades y sólo así, algún día, podremos decir al propietario de un perro, que no es necesario eutanasiar a su animal y que podemos recuperarlo totalmente. De todas formas, repetimos que al tratarse de una zoonosis, la decisión de sacrificar al animal infectado, debe tomarla en última instancia el propietario.

Eutanasia

Mon, 09 Mar 2026 13:42:54 GMT

Eutanasia

La palabra deriva del griego: ευ eu (‘bueno’) y θάνατος thanatos (‘muerte’).

Son algunos los retractores de su aplicación. En nuestro centro actuamos siempre intentando recordar el significado de esta palabra, evaluando cada caso y haciendo que la decisión y actuación más dura que en nuestra profesión debemos tomar, nos aporte tranquilidad al margen de la tristeza que siempre supone para nosotros. Cada caso tiene siempre toda una historia detrás. Y esta es siempre tenida en cuenta. Así, cuando su aplicación garantiza una “buena muerte”, jamás lo dudamos. Cuando la patología que padece el animal o las condiciones de vida a las que ha llegado hacen que la muerte, cuando llegue de forma natural, no sea buena, es cuando como veterinarios, intercedemos y accedemos a la petición de los seres queridos del animal de ayudarlo a que cese su sufrimiento. Es una decisión dura para cualquier propietario llegado el caso. De aquí que hayamos decidido compartir con todos vosotros nuestro sentir al respecto. Intentamos contribuir a que, como propietarios, sea una decisión que también os aporte tranquilidad.

Cuando adoptamos a un animal de compañía, o cuando él nos adopta a nosotros … Se establece un vínculo que únicamente las personas que han compartido sus vidas con animales pueden comprender. Ellos confían en nosotros y darían cualquier cosa simplemente para tener nuestra atención. Cuando ha llegado ese duro momento, cuando tengáis que tomar esa decisión, a nosotros, como propietarios de animales al margen de veterinarios, lo que siempre nos ha consolado, es el pensar que esa decisión será el último acto de amor hacia ellos. Para nosotros ha sido siempre la manera que hemos tenido de demostrarles nuestro cariño, es nuestra manera de prestarles atención hasta el último momento. En condiciones naturales ninguno de ellos sobreviviría en sus situaciones y el tránsito podría ser muy duro. Y ese es el motivo que nos aporta tranquilidad llegado el momento: el poder cesar su sufrimiento, el poder concederles un “dulce sueño”.

Ellos lo saben. Es su propósito. Para eso vienen, a estar con nosotros.

Mientras están con nosotros cumplen su misión. Nos acompañan en el día a día. Nos ven crecer y nosotros a ellos. Nos llenan ese hueco que algunas personas necesitan rellenar. De manera discreta, sin destacar, con naturalidad, nos proporcionan en todo momento su amor incondicional. Y sí, es incondicional. No ponen ninguna exigencia. Nos aceptan tal como somos. Nos quieren tanto en los buenos momentos… como en los malos. Tanto si somos bondadosos con ellos… como si somos injustos o crueles. Siempre están ahí, para querernos, para apoyarnos y para intentar complacernos.

Siempre dispuestos.

Son mucho mejores que nosotros.

Saben cuándo nos hacen falta… y también cuando ya no. Nos eligen. Escogen el mejor momento para venir… y para marchar.

Hasta que volvamos a estar juntos.

Nota dedicada a todos los animales a los que hemos acompañado en esos momentos y a las personas que han velado por ellos hasta entonces. Y especialmente a “Tito”, un perro que aportó gran felicidad a una familia entera.

18/01/2013

TESTIMONI DE RUBEN, COMPANY D'SCOTTY

Volem compartir amb tots vosaltres el testimoni de Ruben tal com és el seu desig. Gràcies per les teves paraules, que com et vam dir, ens animen a seguir en el camí escollit.

"Hola, soc Rubén F.T., i voldria comentar en agraïment a la labor realitzada per Arovet, l'excel·lent tracte rebut en el procés de sacrifici i posterior incineració de la meva mascota, l’Scotty, el passat mes d'Agost ‘12. Malgrat haver transcorregut un temps, el meu record i el meu agraïment cap a Arovet romanen i romandran intactes com el primer dia. Quan vaig acudir urgentment amb l’Scotty donant udols de dolor, Miguel Ángel no va dubtar ni un segon a obrir-me les portes en escoltar-lo -i el que és més important, malgrat estar encara tancat al públic a primera hora de la tarda-, fet que demostra els sentiments que té cap als animals i el dolor aliè. Però la seva honestedat no va quedar només aquí, si no que va mantenir la seva paraula de conservar en Arovet a l’Scotty fins que jo em decidís si incinerar-lo conjuntament amb altres gossos o a ell sol, cosa que Miguel Ángel podria haver obviat, doncs l'empresa d'incineració (Ineco) va passar per Arovet en els següents dies a recollir un gos de grans dimensions que no podia romandre en les seves instal·lacions. I ja finalment, destacar també el tracte rebut a Ineco i la preparació de l’Scotty per a l'últim adéu per la nostra part.

Moltíssimes gràcies a tot el personal d’Arovet i Ineco, per haver fet d'un procés molt dolorós una experiència soportable. Mai oblidarem jo i la meva dona, la vostra calidesa humana."

TORTUGA DE FLORIDA

Mon, 09 Mar 2026 13:26:49 GMT

TORTUGA DE FLORIDA

Característiques

La Tortuga de Florida (Pseudemys scripta elegans) és un rèptil pertanyent a l’ordre dels quelonis. Es tracta d’un animal aquàtic amb una estructura còrnia externa composta per una closca a la part dorsal de l’animal i d’un plastró a la part ventral, que li serveixen de cuirassa. Les femelles són ovípares, o sigui, que ponen ous. Una altra característica important és que són animals poiquiloterms, cosa que vol dir que la seva temperatura corporal depèn directament de la temperatura ambiental. Són originàries de Florida i això vol dir que han de viure entre els 22 i els 30 °C. És un animal que pot hivernar, fins i tot, enterrant-se a la sorra, encara que no és recomanable que ho facin abans dels tres anys de vida.

Hàbitat

Necessita un entorn amb predomini d’aigua, però també una àrea seca on toqui el sol o bé una font de calor, com per exemple una llum d’infrarojos. La zona d’aigua es pot fer mitjançant un estany artificial, amb un plàstic aïllant per sota i la col·locació de pedres i grava per facilitar l’entrada i sortida de l’animal. També s’hi poden col·locar plantes aquàtiques. Cal tenir en compte que és necessari utilitzar un sistema de filtració de l’aigua. També es pot fer servir un estany natural si es disposa d’ell o bé un aquari de les màximes dimensions possibles, amb un bon filtre i escalfador d’aigua proporcional a la capacitat de l’aquari.

Dieta

La dieta de la Tortuga de Florida pot incloure els següents ingredients:

· Peix: verats, arengades, sardines, gambes...

· Animals vius: capgrossos, escarabats d’aigua, cucs de terra, caragols d’aigua, larves d’insectes i algunes plantes d’aigua.

· Pinso: propi de tortuga (recomanat) o pinso sec de gat remullat en aigua 10 minuts abans.

No s’han d’alimentar exclusivament amb gambetes dessecades o patiran carències greus. Els agrada menjar a l’aigua, però s’ha d’evitar la sobrealimentació perquè l'embrutiria molt. El que necessiten s’ho mengen en uns 20 minuts. Tres o quatre àpats al dia seran suficients.

Abans de decidir-vos a comprar una d'aquestes tortugues, tingueu molt presents aquestes recomanacions per evitar que pateixin i inclús, morin. Però també és important que entengueu que, si sobreviuen, creixeran. Avui, un dels problemes més greus que afecten les tortugues d'aigua autòctones, és com s'estan veient desplaçades per les tortugues de Florida no desitjades i abandonades en aiguamolls o estanys naturals. Siguem responsables per favor.

ALIMENTACIÓ I MANEIG DE LA TORTUGA DE FLORIDA

(Pseudemys scripta elegans)

Els paràsits externs (II)

Mon, 09 Mar 2026 13:23:21 GMT

PAPARRES

En la segona part del nostre article parlarem de les PAPARRES , un altre gran grup de paràsits externs de les nostres mascotes. Se les coneix amb molts noms, segons la comarca on visqueu: paparra, rènec, llagasta, perdigó, poll de cabra… o garrapata en castellà. Quasi tothom que té gat o gos les coneix molt bé, doncs són fàcils de trobar i identificar gràcies al fet que estan fixes i enganxades a la pell. Però hi ha altres coses que potser desconeixeu d’aquests insectes i és per això que us pengem aquest article.

A les nostres terres hi ha principalment tres grans gèneres de paparres: Ixodes spp. , Dermacentor spp. i Rhipicephalus spp., amb diferències anatòmiques i de distribució entre elles. Però totes tenen un comportament i cicle biològic semblant, així que parlarem genèricament sense fer diferenciacions específiques.

El seu cicle vital comprèn quatre formes: ou, larva, nimfa i paparra adulta. Els ous són dipositats en medis humits (escletxes de parets, murs, caus d’animals, zones humides vegetals…). Pot passar un any fins que eclosionen. Dels ous surten les larves que pugen a la vegetació i queden allà fins que troben un hoste, generalment petits mamífers dels quals s’alimenten unes setmanes fins que tornen a passar a l’ambient. Allà muden de larves a nimfes, trigant a vegades fins a un altre any. Les nimfes tornen a parasitar hostes, generalment una mica més grans. S’alimenten uns dies i tornen a baixar a l’ambient on faran l’últim canvi, de nimfa a paparra adulta i pel que poden trigar un altre any. Les paparres adultes, coincidint amb l’arribada del bon temps, pugen als vegetals i és llavors, quan passen als nostres gossos, gats i fins i tot, nosaltres per enganxar-se i alimentar-se un parell de setmanes. És en aquest moment quan les localitzem a l’animal, sent més fàcil de localitzar les femelles adultes carregades d'ous, aquells bitxos grans i verdosos que malauradament, a vegades hem trobat al nostre gos/gat.

Com a paràsits, s’alimenten de la sang dels hostes i en aquest procés, poden transmetre malalties i provocar greus problemes de salut en les nostres mascotes. I per si no ho sabíeu, també poden parasitar i provocar malalties a les persones. Segur que molts de vosaltres us heu topat alguna vegada amb aquests desagradables insectes quan heu sortit a passejar al gos. Si entreu a zones infestades, podeu sortir amb alguna paparra que us puja per la roba o, en el pitjor dels casos, enganxada a la pell.

Molt bé, i què podem fer per combatre-les?

Una cosa ben important que heu de saber: no és aconsellable arrencar-les bruscament de la pell, perquè quedarà l’aparell bucal a dins i farà una reacció inflamatòria important i fins i tot, s’infectarà. Es poden arrencar, però de manera adequada i amb la seguretat d’haver tret tot l’animal sencer, sense deixar restes a dins de la pell.

Aquests insectes són molt resistents als insecticides i a vegades no és fàcil evitar que parasitin a les nostres mascotes. Podeu fer servir collars repel·lents, insecticides en esprai o pipetes. També hi ha productes orals que intoxiquen i maten aquests i altres insectes que parasiten en el moment que ingereixen sang del nostre animal.

Com amb les puces, és molt important trobar la via adequada pel nostre animal. No ens anirà igual de bé un esprai en un gos de talla gran i cabell llarg que en un de raça petita i cabell curt. A més, heu de saber que les diferents espècies de paparres són més sensibles o resistents a uns productes o a d’altres.

En aquest cas us recomanem que passeu amb el vostre gos/gat per tal d'identificar-les i recomanar-vos el producte més adient per eliminar-les i també, molt important, prevenir el re-infestacions.

BON TEMPS = PAPARRES

ELS PARÀSITS EXTERNS DE LES NOSTRES MASCOTES (I)

Mon, 09 Mar 2026 13:16:19 GMT

ELS PARÀSITS EXTERNS DE LES NOSTRES MASCOTES (I)

Ja ha arribat l’estiu, el bon temps, la caloreta… i els paràsits! Les nostres mascotes poden agafar paràsits en qualsevol de les sortides que fem amb ells, ja que aquests animalets hi són a tot arreu. No cal anar a llocs estranys i bruts, qualsevol racó amb vegetació per on hi hagin anat altres animals, pot ser un focus d’infestació. Tampoc ens hem de confondre: podem tenir molt net al nostre animal i tenir-ho parasitat! Tenir paràsits no sempre és senyal de falta d’higiene i això ho comprendreu molt més bé després de llegir aquest article. Hem de tenir la nostra mascota neta i protegida!

Els paràsits externs que afectaran les nostres mascotes seran principalment les puces i les paparres. Ocasionalment i sobretot si entren en contacte amb animals de granja, poden agafar polls o àcars de la sarna, però aquests són de contagi més ocasional i difícil. Ens centrarem en els dos primers i farem menció també als mosquits, a causa de la creixent incidència d’una malaltia endèmica a la nostra zona i transmesa per aquests insectes voladors, la leishmània canina.

En aquesta primera part de l’article parlarem de les puces , aquells bitxos petits, de color marró fosc, que alguna vegada podem veure corrent entre els pèls del nostre gos, gat, conill, hàmster… doncs afecten qualsevol animal amb pèl i de sang calenta. Són molt ràpides i segurament només les veureu durant un segon a obrir els cabells. El que sí que veureu seran les seves defecacions (uns puntets marrons i molt abundants a la base dels pèls) i els seus efectes sobre el vostre animal. Si el veieu gratant fortament al coll amb la pota del darrere (tocant “la guitarra” que diem) o mossegant-se amb les dentetes entre el pèl de manera sobtada… compte! Us ha agafat puces!

De puces en tenim de dos tipus: la puça canina (Ctenocephalides canis) i la felina (Ctenocephalides cati). La del gos és una mica diferent de la del gat, però a efectes pràctics no cal fer diferenciacions: totes dues poden afectar a un i a l’altre, se les intercanvien i hem de dir que la més abundant sobre gossos i gats és la felina (Ctenocephalides cati). Tenen un cicle vital ràpid d'unes tres setmanes en condicions favorables (bon temps) i un de més lent, que pot allargar-se mesos en condicions desfavorables. Durant aquestes tres setmanes passen per quatre estadis o fases vitals: ou – larva – pupa – adult. Les que nosaltres veiem a sobre de la nostra mascota són puces en fase adulta, que només representen el 10% de la població de puces. El 90% que queda, estarà al medi. Això vol dir que si tenim el nostre gos/gat amb puces a casa durant un període llarg i li trobem deu puces a sobre, hem de pensar que hi haurà noranta formes immadures al sofà, al llit, a la seva manteta, a les catifes… creixent i esperant ser puces adultes i pujar a sobre d’ell per alimentar-se i aparellar-se. Un cop passi això, pondran ous (fins a sis-cents ous per cada puça adulta) i els enganxaran als seus pèls. Aquests pèls amb ous cauran a terra, al sofà, a la catifa… i en condicions favorables eclosionaran en dos dies i sortiran les larves, que només en una setmana passaran a l’estat de pupa. En aquest estat romandran durant uns 15 dies i en acabat, es transformaran en puces adultes que buscaran animals de sang calenta per alimentar-se i tornar a repetir el cicle.

Mentre s’alimenten del nostre animal, és quan li poden encomanar malalties. Són animals xucladors de sang i perquè no els hi coaguli la sang a l’aparell xuclador, primer injecten la seva saliva portadora d’un anticoagulant. Aquesta saliva vehicula les malalties sistèmiques i produeixen al·lèrgies cutànies. Hem de protegir els nostres animals perquè això no passi. No podem deixar que ni tan sols els hi pessiguin. Què podem fer? Hem de trobar el producte que funcioni a la nostra zona de residència. Les puces són paràsites molt evolucionats i tenen una capacitat molt alta per fer resistències als productes insecticides. Això fa que hi hagi productes que no funcionen a uns llocs i que sí que ho facin a altres. L’eficàcia de qualsevol producte també dependrà de la càrrega parasitària ambiental. No protegirem igual un gat que viu sol en un pis a la ciutat, que a un altre que viu amb tres gossos i quatre gats més a una casa de pagès…

Els nostres deu consells per lluitar contra les puces:

1. Prevenir és més eficaç: poseu un insecticida abans que acabi de venir la calor i abans que l’animal viatgi a zones amb més càrrega parasitària. Un cop que ha agafat puces, ens costarà molt més d’eliminar-les i evitar que facin niu a casa.

2. Escolliu la forma de presentació més adient per ell: si és una Chihuahua, de cabell curt i d'un quilo de pes podeu fer servir un esprai amb total garantia, però si és una muntanya del Pirineu, pelut i amb 65 quilos de pes… l’esprai serà difícil que us funcioni…

3. Tracteu a tots els animals de casa (gats i gossos): encara que no els hi veieu puces… en tenen. Si deixeu algú sense tractar, farà de reservori de puces i augmentarà la càrrega parasitària de l’ambient. El producte NO us funcionarà.

4. Protegiu a l’animal i tracteu el medi: hem d'eliminar les puces de l’animal i de l’ambient. Per l’animal, la seva pipeta o l’esprai un cop al mes. Per l’ambient: neteja a la rentadora amb aigua calenta de mantetes, vestits, cofes… on descansin i dormin. Si no es pot rentar, apliqueu esprais específics per l’ambient i passeu sovint l’aspiradora. Si teniu greus problemes a casa i us han fet niu, haureu de recórrer a les bombes de gas, prèvia neteja i eliminació de pols, restes de cartons, moquetes velles… Seguiu estrictament les instruccions del fabricant.

5. Respecteu les dosis i formes d’aplicació: si l’esprai diu 6 polaritzacions per quilo i en Tom pesa 30 quilos… li toquen 180 polaritzacions!! Si no podeu fer-ho, canvieu a la pipeta, però no li feu quatre manxades com si fos una colònia perquè NO us funcionarà. Compte amb els gats! Són molt sensibles als insecticides! Feu servir productes específics per a ells i a les dosis exactes dels prospectes.

6. Invertiu en productes de qualitat: al mercat trobareu productes de tots els tipus i preus. En general el preu augmenta a mesura que tenen un major efecte de perduració a l’animal. Els líquids per barrejar amb aigua i ruixar al gos són econòmics, però només protegeixen durant dos o tres dies i tenen més efectes secundaris. Si voleu protecció durant setmanes i total seguretat, haureu d’invertir en productes de preu superior però de major eficàcia. Els collars (de qualitat, o siguin cars) són poc eficaços per eliminar les puces i només els recomanen com a tractament combinat amb els esprais i les pipetes per protegir contra paparres i mosquits. Els collars econòmics… ni parlem.

7. Ataqueu a les puces en tot el seu cicle: feu servir productes que eliminin formes adultes i immadures. Només així aconseguireu major efectivitat. Si tenim un problema greu de puces a casa, haureu de combinar un insecticida de contacte que elimini puces adultes i formes immadures amb un inhibidor de creixement, que provocarà esterilitat en les puces que s’escapin de l’insecticida i arribin a picar al gos.

8. Porteu un control estricte de les dades d’aplicació: la majoria de productes no perduren el temps que diuen els fabricants. Les pipetes s’han d’aplicar un cop al mes com a màxim. Als esprais encara els hi costa més arribar al mes. Porteu anotat al calendari la data exacta en què toca la pipeta i no la feu coincidir amb el bany. Sempre és millor banyar-lo primer i esperar tres o quatre dies per aplicar el producte, fent-lo coincidir amb el dia que toca. Si cal, poseu una alarma al mòbil o escolliu sempre el mateix dia del mes per aplicar-ho.

9. No li traieu importància a les puces: la té i molta. No només és una incomoditat per al gos, també són una font de transmissió de malalties. Poden transmetre paràsits intestinals, paràsits a la sang, una dolenta condició corporal, anèmies greus, al·lèrgies cutànies… i fins i tot poden afectar-nos a nosaltres. Les picades de puça són doloroses i molt pruriginoses, poden encomanar malalties greus (van ser el vehicle de la Pesta a l’edat mitjana) a més que a moltes persones els hi provoquen reaccions d’hipersensibilitat.

10. Si no sabeu què fer servir i com, no dubteu a preguntar-nos: estarem encantats de trobar el producte i la via que millor s’adapti al vostre animal i a la vida que fa. Nosaltres coneixem allò que convé a la vostra mascota.

GESTACIÓ EN GOSSA I GATA

Mon, 09 Mar 2026 13:07:57 GMT

GESTACIÓ EN GOSSA I GATA

Probablement, alguns de vosaltres algun cop heu tingut una cadellada a casa i per altres, potser és el primer cop. Hem pensat que seria interessant citar quatre conceptes sobre la gestació en gosses i gates.

Gosses i gates poden tenir el seu primer zel al voltant dels 6 mesos d'edat. Això significa que en el moment que entrin en zel, si les munta un mascle, poden quedar embarassades. En general, les gosses tenen 2 zels a l'any, mentre que les gates en poden tenir durant tot l'any, sent més freqüents a la primavera. L'embaràs dura 2 mesos aproximadament, tant en la gossa com en la gata.

Com podem saber que la nostra mascota està gestant? Si estava en zel i l'han muntat, el més probable és que ho estigui. Físicament, durant les primeres setmanes és complicat de veure, ja que mostren molt pocs signes. A partir de la quarta i cinquena setmana, podeu observar com guanyen pes, especialment al voltant de l'abdomen. Al final de gestació, les mames creixen, i inclús, pot sortir llet dies abans del part.

És recomanable realitzar una ecografia (a partir del dia 28-35 de gestació) o radiografia (45 dies després de la munta). Per una banda, podrem tenir la certesa que la nostra mascota serà mare, i per l'altra, ens permetrà comptar el nombre de cadells. Això és important, ja que en el moment del part podrem saber en quin moment han nascut tots els cadells! L'ecografia permet detectar l'embaràs abans, però amb aquesta tècnica no és més complicat saber el nombre de cadells.

Durant el període de gestació és necessari donar un pinso que aporti les necessitats nutricionals requerides durant l'embaràs. Hi ha marques que tenen gammes especials per aquest període, però en general, es poden utilitzar pinsos de cadell.

També és important evitar les vacunes i medicacions durant aquest període, inclosos alguns tractaments antiparasitaris. Per aquest motiu, es recomana realitzar-los abans de la munta si és possible. Si aquest és el vostre cas, consulteu-nos quin producte és el més segur.

Qualsevol qüestió no dubteu a consultar-nos!!!

Equip veterinari Arovet.

NUTRICIÓ FELINA

Mon, 09 Mar 2026 13:01:59 GMT

NUTRICIÓ FELINA

NUTRICIÓ FELIN A

Introducció

Una alimentació adequada pot ajudar a la teva mascota a gaudir d'un estat de salut òptim, presentant resistència a patir malalties, lluir un pelatge sa, i per tant una bona qualitat de vida.

Els gats necessiten menjar una dieta rica en proteïna i greix d'alta qualitat. Resulta complicat que puguin ser vegetarians, ja que necessiten nutrients essencials que només es poden trobar a la carn, com la taurina, de manera que si voleu fer aquest pas, consulteu quina suplementació els heu de donar. D'altra banda, la dieta de gossos o els aliments que consumim les persones, no contenen aquests nutrients que necessiten els gats, o els tenen en quantitats insuficients. Per aquest motiu, no s'hauria d'alimentar un gat de forma regular amb dietes de gos o de persones.

Hi ha moltes marques de menjar de gat on escollir, les quals presenten diferent qualitat. Es troben disponibles les dietes formulades en funció de l'edat de l'animal (pediàtric, júnior, adult, sènior, etc.). També hi ha dietes formulades per problemes específics (obesitat, malaltia renal...), disponibles només sota prescripció veterinària.

En general, es recomana donar pinso diàriament, i en menor quantitat o esporàdicament, humida. Quines diferències hi ha entre el pinso i la llauna? Per una banda, el pinso és més sec, dificultant la formació de tosca dental i els ajuda a ingerir més aigua (cosa molt important per ells, ja que tenen la tendència de no ingerir molta aigua, amb els problemes que es podrien derivar). A més a més, és més econòmic. Per altra, el fet que les llaunes tinguin un alt contingut en aigua, pot ajudar en aquelles ocasions en què els gats que deixen de menjar: com que els acostuma a agradar més, els hidrata a més d'alimentar-los.

Una bona alimentació és especialment important en cadells, ja que necessiten més calories, proteïnes, greixos, vitamines i minerals que un adult. Es recomana alimentar amb una dieta de cadell d'alta qualitat fins a l'any de vida.

Les gates gestants o en lactació també tenen necessitats nutricionals més elevades. Consulta'ns per a més detalls.

Alimentació
L'ideal és tenir la menjadora en una àrea tranquil·la, lluny de les zones més transitades de casa. Si conviuen diversos gats que no es porten gaire bé entre ells, posar més d'una menjadora en diferents llocs de casa pot ajudar a disminuir la tensió. Si és un gat selectiu, es pot provar diferents marques de pinso/llauna, a veure quina prefereix. En gats adults que no mengen en excés, es pot deixar el pinso durant tot el dia, així picotegen quan tenen gana, tal com farien si visquessin en el seu medi natural, ingerint petites presses caçades al llarg del dia.

Sobrealimentació

La sobrealimentació pot comportar seriosos problemes, com l'obesitat, problemes de cor, artrosis, disminuint l'esperança de vida de la nostra mascota. Es recomana racionalitzar els premis (en cas que se'n donin). Consulta'ns quin tipus de pinso i quina quantitat s'adequa més al teu gat.

Falta de gana

Un gat que no menja suficient o que fa més d'un dia que no menja, pot indicar-nos que té alguna patologia. En aquests casos, es recomana atenció veterinària.

Equip veterinari Arovet.

ESTERILITZACIÓ I CASTRACIÓ

Mon, 09 Mar 2026 12:56:06 GMT

ESTERILITZACIÓ I CASTRACIÓ

Beneficis de l'esterilització i castració

Evitar embarassos no desitjats.
Redueix el risc de patir certes malalties en un futur, per exemple, alguns tumors de mama dependents d'hormones, càncer de matriu o testicular, infeccions de matriu, prostatitis... En termes generals, molts estudis afirmen que aquest risc es redueix més com més jove sigui l'animal quan es realitza la intervenció.
Tenen menys tendència a escapar-se per explorar el territori i, per tant, menys possibilitats de patir baralles per territorialitat amb altres animals...
La castració en gats mascles redueix significativament la conducta de marcatge (orinar a casa).
En cas de les femelles, l'esterilització farà que no entrin en zel. Per tant, evitarà que vocalitzin, eliminin "sang" a casa i atreguin mascles a casa i allà on passegin.
També evita la pseudogestació i la secreció de llet secundària.
En el cas dels mascles, poden ser menys propensos a mostrar signes d'agressió a altres animals i persones. L'hormona predominantment masculina, la testosterona, és la principal que promou les conductes agressives per dominància o territorialitat, i la seva producció i es dona als testicles.

Les preguntes més freqüents que es fan els nostres clients són:

La meva mascota guanyarà pes?

És cert que alguns animals tenen tendència a augmentar de pes. Les hormones sexuals ajuden al control i regulació de la ingesta, de manera que, quan extirpem els ovaris o els testicles, aquestes hormones inexistents, no realitzen la seva funció, i habitualment, les nostres mascotes tenen major sensació de gana. Així i tot, aquest possible problema, es pot evitar amb una correcta pauta d'alimentació, utilitzant pinso d'animal esterilitzat, reduint els premis (o canviant-los per altres menys calòrics) i assegurant l'exercici.

En el cas de les femelles, és necessari que tinguin cadells , almenys un cop?

No és necessari, les femelles no tenen la necessitat de ser mares. De fet, les femelles només accepten ser muntades quan estan en el període fèrtil del zel. I Els mascles només busquen amb aquest objectiu a les femelles quan oloren les feromones sexuals. Un cop esterilitzats, no tornaran a tenir aquestes hormones, el que es tradueix en el fet que mai tornaran a sentir aquesta necessitat de procrear.

. A més, com hem comentat abans, molts estudis defensen que realitzar l'esterilització entre el primer i segon zel, prevé nombroses malalties greus i evita haver de pensar a qui donarem els cadells!

Per a qualsevol consulta, ens podreu trobar a Av. S'Agaró, 148 de Platja d'Aro o al telèfon 972851055.

Equip veterinari Arovet.

L'esterilització (en femelles) i la castració (en mascles) és el procediment quirúrgic que consisteix en l'extracció dels òrgans reproductors. Tot i que qualsevol intervenció quirúrgica comporta un risc, l'esterilització/castració són les cirurgies més comunes en la clínica diària.

Es recomana realitzar-la un cop la nostra mascota arriba a la maduresa sexual (aproximadament als 6 mesos d'edat) si no es volen utilitzar com a reproductors. En el cas de les femelles, a Arovet recomanem realitzar l'esterilització entre el primer i segon zel. Així i tot, es pot dur a terme més precoçment, per exemple, per tal d'evitar muntes indesitjades en cas que la femella en qüestió pugui conviure amb algun mascle no castrat.

SOCIALITZACIÓ EN CADELLS

Mon, 09 Mar 2026 12:50:29 GMT

SOCIALITZACIÓ DELS CADELLS

La socialització és el procés d'aprenentatge pel qual els cadells s'acostumen a estar a prop de diferents persones, animals i ambients. El fet d'exposar-los a diferents estímuls, abans que hi desenvolupin un sentiment de por, disminueix el percentatge de problemes de comportament en un futur i ajuda a crear un vincle entre la mascota i la resta de la família. El període de socialització crític per un cadell es troba entre els 3 i 4 mesos d'edat . Una correcta socialització ajudarà als cadells a acceptar millor els canvis d'ambient i previndrà problemes de comportament en un futur.

L'objectiu de la socialització és exposar el cadell a diferents persones, animals i ambients sense estressar-lo. En primer lloc, es pot començar acostumant-lo al contacte amb membres de la família, i de mica en mica, un cop se senti segur amb el maneig, us serà més fàcil començar a realitzar manipulacions necessàries en el futur, com tallar-li les ungles, netejar-li les orelles, donar-li medicacions... A més, el fet d'estar acostumat a estar amb diferents persones, l'ajudarà a estar més tranquil quan el porteu al veterinari. També és important que entri en contacte amb altres animals. La situació ideal seria que convisqui o s'hi trobi sovint amb gossos i gosses adults equilibrats, de manera que, per imitació, vagi aprenent les conductes pròpies de la seva espècie. En cas que encara no estigui correctament vacunat, eviteu el contacte amb animals els quals desconeixeu el seu estat sanitari!

D'altra banda, també el podeu provar de familiaritzar-lo a diferents situacions, com per exemple, sorolls de cotxe, xiulets... Per tal que associï els diferents estímuls a experiències positives, és recomanable fer-li festes o donar-li algun premi cada cop que l'introduïu a un nou estímul.

Equip veterinari Arovet.

PRODUCTES TÒXICS EN GOSSOS I GATS

Mon, 09 Mar 2026 12:45:34 GMT

PRODUCTES TÒXICS EN GOSSOS I GATS

Menjar: Xocolata (com més fosca és la xocolata, més tòxica és pels animals), alvocat (el pinyol i la closca sobretot), raïm, panses, nous de Macadàmia, ceba, alls, xilitol (es pot trobar en xiclets...), llevat, cafè, alcohol...
Medicaments . Mai doneu un medicament de persones a la vostra mascota a menys que el veterinari ho recomani. Alguns medicaments aparentment inofensius poden ser especialment tòxics, per exemple, el paracetamol.
Productes de neteja (lleixiu, detergent...)
Plantes. Algunes plantes poden ser tòxiques, per exemple les liles, palmera sagú, marihuana, flor de Nadal...
Plaguicides, rodenticides, insecticides.
Productes de jardineria (fertilitzants...)
Altres productes químics (anticongelant del cotxe...)

Els símptomes d'intoxicació no sempre són evidents, i els signes poden ser diferents en funció del tòxic en qüestió i la dosi ingerida. Alguns dels signes més freqüents poden ser; vòmits, diarrea, convulsions, anèmia, etc.

Per qualsevol pregunta no dubteu a consultar-nos!!!

Les intoxicacions en gossos i gats són força freqüents. Alguns dels tòxics més comuns es troben a les llars i poden passar "desapercebuts". A continuació, citem alguns d'aquests productes. Tingueu present que la toxicitat dependrà de la quantitat ingerida, però és important conèixer-los.

NOU GATET A LA FAMÍLIA!!

Mon, 09 Mar 2026 12:40:57 GMT

NOU GATET A LA FAMÍLIA!!

Introducció

Els cadells de gat poden deixar d'estar amb la seva mare un cop es deslleten, normalment a les 8-10 setmanes d'edat. Arribat aquest moment, necessiten un maneig especial, incloent-hi la visita al veterinari, l'alimentació adequada i la socialització.

És important que en tots els casos es realitzi un examen físic per comprovar que tot sigui correcte, es desparasitin i, assolida l'edat necessària, es vacunin. En cas que el cadell en qüestió prengui contacte amb altres gats, és important testar-lo del virus de la leucèmia i de la immunodeficiència felina. Demana'ns informació al respecte si no coneixes aquests virus felins.

Abans de portar el gatet a casa, prepara una habitació o un espai petit, on ell pugui estar durant els primers dies. Tenir una àrea petita que ell pugui explorar, pot fer-lo sentir més segur en un primer moment. També els hi agraden els llocs on poder amagar-se: darrere un moble o un rascador és suficient. Als gats no els hi agrada menjar a prop de la caixa de sorra, així doncs, és recomanable posar el menjar i l'aigua el més lluny possible d'aquesta. El llit també ha de col·locar-se lluny de la capsa de sorra, tot i que, la majoria dels gats, escolliran el lloc on prefereixen dormir i, sovint, ignoraran el llit que nosaltres els tenim preparat. Espereu-vos una mica abans de fer aquesta despesa.

Potser en un primer moment el gatet s'amaga o explora la zona quan ningú mira. Tranquils, de mica en mica us afagarà confiança!!

Atenció veterinària

Els gats nounats tenen el que s'anomena immunitat maternal, que significa que estan protegits contra algunes malalties, gràcies a haver rebut de la mare certes defenses contra determinats agents. A mesura que creixen, aquesta immunitat desapareix i serà el moment de poder vacunar. A Arovet comencem la pauta de vacunació als 3 mesos d'edat, demana'ns informació al respecte.

A més, és important realitzar una correcta desparasitació interna (pels "cucs") a partir de les 3 setmanes d'edat, repetint-la al cap de 15 dies, i també una correcta desparasitació externa (puces, paparres...). Per aquesta última, es poden utilitzar pipetes a partir d'un mes i mig d'edat aproximadament, depenent del producte. Si són més petits, es recomana utilitzar esprais especialment formulats per gats cadells.

Pel que fa a l'esterilització, es recomana realitzar-la a partir dels 6 mesos d'edat. Nosaltres recomanem fer-la entre el 1r i el 2n zel. Aquesta prevé els embarassos indesitjats, alguns problemes comportamentals i el risc d'algunes malalties. Consulta'ns i t'ho explicarem més detalladament.

Alimentació

Durant les primeres 4 setmanes de vida com a mínim, han de prendre llet. No els hi doneu llet de vaca, la majoria hi tenen intolerància i els hi provocarà diarrea. En el cas que hagin sigut deslletats (separats de la mare) durant aquesta edat, és important que compreu llet maternitzada especial per gatets. Tan important és que es prenguin el biberó com que orinin i, sobretot, defequin diàriament. Si us trobeu en aquesta situació, apropeu-vos i us explicarem com donar el biberó i com estimular-los per excretar. Entre les 4 i les 8 setmanes, es pot començar a incorporar dieta tova de forma progressiva. Amb aquesta edat, el nostre cadell de gat ja ha après a anar a la capsa de sorra, cosa que ens ajudarà a valorar les femtes: és important que el nou menjar que estem incorporant se li posi bé. Podem observar un lleuger canvi en la textura i color els primers dies, però de forma gradual, les femtes han de ser correctes de nou. A partir de les 8-10 setmanes d'edat ja són capaços de menjar pinso. És recomanable alimentar-los amb un pinso de cadell fins que facin un any, a lliure disposició durant tot el dia. Un cop són adults, ja se'ls hi podria racionar, en cas que fos necessari.

Socialització

Els gats aprenen a socialitzar-se imitant la manera com ho fa la seva mare o germans. És per aquest motiu que es recomana que els cadells estiguin amb la seva mare fins a les 10 setmanes. Si penseu adoptar-ne més d'un gat, és preferible que adopteu per exemple dos germans que quedar-vos primer amb un d'una cadellada i temps després introduir un altre. Els gats són més problemàtics que els gossos a l'hora d'acceptar nous animals a casa, però si creixen junts tindrem més possibilitats que hi hagi harmonia entre ells.

Durant aquest període també és important que interactuïn amb persones. És molt important introduir els gatets gradualment si teniu altres mascotes a casa, demana'ns informació de quina és la millor manera de fer-ho per minimitzar les situacions estressants per les vostres mascotes.

Esperem que aquesta informació us hagi resultat d'utilitat!

Esteu pensant a adoptar un cadell de gat? Ja en teniu un? A continuació us deixem quatre pinzellades del maneig bàsic que necessiten. Esperem que us sigui útil!

CHOQUE ANAFILÁCTICO POR PROCESIONARIA DEL PINO

Mon, 09 Mar 2026 12:34:03 GMT

CHOQUE ANAFILÁCTICO POR PROCESIONARIA DEL PINO

Cada año, tenemos numerosos casos de reacciones alérgicas producidas por la procesionaria del pino (Thaumetopoea pityocampa). Por este motivo, hemos creído conveniente informar del grave problema que supone el contacto con esta oruga.

Cuando nos acercamos a la primavera y, con la subida de las temperaturas, las orugas bajan de los pinos (esas bolsas blancas en las ramas que vemos a menudo) para enterrarse y hacer una crisálida. Hacia julio, esta se convertirá en mariposa. Durante este período de migración, cuando se desplazan en forma de filas o procesiones, es cuando son más peligrosas, puesto que son altamente venenosas.

La curiosidad de nuestras mascotas por estos insectos puede ser un grave problema. Estas orugas están cubiertas por unos pelos que contienen una toxina. Cuando nuestras mascotas las olfatean o juegan con ellas, rápidamente les produce un gran picor, inflamación, urticaria, úlceras y hasta necrosis (muerte) de la zona afectada. Nos podemos dar cuenta, ya que la zona del morro e incluso la lengua empiezan a hincharse, e incluso podemos observar excesiva salivación y vómitos. Si afecta a la zona de la glotis puede producir asfixia, puesto que la entrada de aire a los pulmones se ve comprometida. Los pelos de estas orugas, con el viento, pueden volar y si contactan con los ojos, pueden producir conjuntivitis (tanto a animales como a personas).

Por estos motivos, se trata de una URGENCIA y es vital acudir a un centro veterinario lo antes posible. Antes, se puede lavar la boca y lengua con agua y bicarbonato (sin frotar, para intentar no romper los pelos), puesto que esta mezcla inactiva parcialmente la toxina.

Nuestra recomendación es que durante los meses de febrero hasta abril, evitéis en la medida de los posibles paseos por pinedas.

Equipo veterinario de Arovet.

LA MUDA DE PELO EN PERROS Y GATOS

Tue, 03 Feb 2026 13:13:03 GMT

La muda de pelo es un proceso natural de renovación del pelaje . Se presenta dos veces al año, una en primavera y otra en otoño . Los factores que determinan la caída y el crecimiento del pelo son principalmente la temperatura, el fotoperíodo (número de horas de exposición a la luz del día) y la humedad. Por tanto, se considera que la muda es una adaptación de nuestras mascotas al cambio de estación.

Los animales que viven dentro de casa o que salen y entran constantemente, pueden tener mudas menos marcadas y más duraderas. Esto es debido a que la luz y la temperatura a la que se encuentran es siempre la misma (debido a la calefacción en invierno o aire acondicionado en verano en nuestros hogares). En consecuencia, no realizan una muda marcada en otoño y primavera, sino que pueden mudar levemente durante todo el año.

Durante la muda, se recomienda cepillado a diario y baños con productos específicos para animales de compañía. También cabe destacar que la alimentación juega un papel importante en el aspecto del pelo y la piel. Así, una alimentación de mejor calidad proporciona más brillo y una menor caída del pelo.

Por otro lado, en los gatos es relativamente frecuente la formación de bolas de pelo o tricobezoares, acúmulo de pelos en el tracto digestivo, ingeridos durante el acicalado. En las épocas de muda, principalmente, es cuando ingieren más cantidad de pelo y, por tanto, es más frecuente observar este problema, más común en gatos de pelo largo (como persas), pero también se da en gatos de pelo corto. Los síntomas principales que se pueden observar en un gato con tricobezoares son: estreñimiento, heces sólidas con pelos, tos o arcadas (especialmente después de comer) y falta de interés por la comida. En ocasiones, se pueden convertir en un problema grave, ya que pueden producir obstrucciones intestinales.

Así pues, ¿cómo podemos prevenirlas?

Se recomienda el cepillado , puesto que elimina el pelaje sobrante y el gato tragará menos pelo en el momento del acicalado.
Administrar malta u otros productos especialmente formulados para facilitar su eliminación. Algunos gatos comen estos preparados directamente del envase, pero si no es así, se puede aplicar en la nariz o en la patita, de manera que, cuando se limpie, lo ingiera.

Equipo veterinario Arovet Veterinaris.

TOXOPLASMOSI, GATS I L'EMBARAÇ

Tue, 03 Feb 2026 13:11:40 GMT

La malaltia coneguda amb el nom de Toxoplasmosis la produeix un protozou (Toxoplasma gondii), el qual pot infectar qualsevol mena de mamífer i au, incloent-hi les persones. La transmissió es pot produir del gat a les persones, en cas que al netejar la caixa d'arena, les femtes continguin ous del paràsit. Tot i això, les transmissions més probables són per ingestió d'aigua contaminada, per verdures o fruites rentades inadequadament o per consum de carn o peix cru o poc cuit. Per això, els metges recomanen no menjar pernil salat, embotits fermentats, formatge curat... durant l'embaràs.

En dones embarassades, la infecció pot produir greus problemes en el fetus. Per aquesta raó es recomana que les dones embarassades evitin canviar la caixa d'arena, o en cas d'haver-ho de fer, utilitzar guants i mascareta. Les persones immunodeprimides, també poden patir la toxoplasmosi, per aquest motiu es recomana tenir especial precaució amb la neteja de la caixa d'arena.

De forma rutinària, en dones embarassades els metges determinen si tenen anticossos contra la toxoplasmosi. En cas de donar positiu, el cos ja té defenses i la possibilitat de transmissió és molt improbable. En cas de resultar negatiu, es pot testar el gat en qüestió. Si aquest dona positiu, la dona ha d'evitar entrar en contacte amb les femtes del gat. Si dona negatiu, la possibilitat de transmissió és pràcticament nul·la.

No està justificat l'abandonament o donació, donat que si es tenen en compte les mesures higièniques explicades anteriorment (evitar el contacte amb les femtes del gat), la transmissió no es pot donar.

Equip veterinàri Arovet.

PSEUDOGESTACIÓ O EMBARÀS PSICOLÒGIC

Tue, 03 Feb 2026 13:10:37 GMT

Què és la pseudogestació?

La pseudogestació, també coneguda popularment amb el nom d'embaràs psicològic, fa referència a la conducta i signes clínics d'una gossa embarassada quan en realitat no ho està. Aquesta, pot aparèixer tant en gosses que han estat muntades com en les que no. La majoria de gosses no esterilitzades poden presentar signes de pseudogestació després del zel.

Quins són els signes i quan apareixen?

Els símptomes normalment apareixen 4-9 setmanes després del zel , i simulen una gestació real. Els més freqüents són: augment de les mames, amb possible producció de llet, cansament, vòmits puntuals i retenció de fluids. Sovint el motiu de consulta és perquè mengen menys.

La pseudogestació es pot produir a qualsevol edat, i no sempre apareix després de cada zel. Així mateix, els signes que observem poden variar en els diferents zels.

Pel que fa als canvis de comportament, podem veure com fan niu, es comporten com si tinguessin un cadell (a vegades agafen un peluix i el protegeixen com si fos el seu fill), estan inquietes, cansades, sense ganes de jugar, inclús algun cop poden mostrar agressivitat.

Per què es produeix?

Després de cada zel, les gosses produeixen un tipus d'hormones que serveixen per preparar el cos per mantenir una gestació. En el cas que no estiguin embarassades, aquestes hormones començaran a disminuir després de 4-6 setmanes, de manera que els símptomes no apareixeran. Al contrari, si perduren passat aquest temps es produirà una pseudogestació.

Com es pot tractar?

Aquells casos en què presentin signes lleus de pseudogestació, sovint no es necessari administrar cap tractament, i els símptomes desapareixeran cap als 14-21 dies. Per altra banda, es recomana tractament en aquelles gosses que manifestin signes clínics marcats. Per exemple, en gosses que produeixen llet, es pot infectar i causar infecció.

Per tal de prevenir futurs episodis, en gosses que no es volen fer criar, es recomana l'esterilització. En eliminar la font d'hormona, ja no en podran tenir més.

Per a qualsevol consulta, ens trobareu a Av. S'Agaró 148 de Platja d'Aro o al telèfon 972 851 055 // 627 09 16 76 (consultes urgents).

Equip veterinari Arovet.

GOLPE DE CALOR

Tue, 03 Feb 2026 13:09:41 GMT

¿Qué es?

El golpe de calor aparece cuando sube la temperatura corporal de manera muy brusca debido al exceso de calor, y los animales son incapaces de regularla, puesto que fallan los mecanismos de termorregulación. Es una urgencia médica , y puede ser mortal si no se corrige a tiempo.

El golpe de calor normalmente aparece en verano. El caso más conocido es el que se produce en los perros encerrados en el interior de un coche.

Los perros y gatos son mucho más sensibles al calor que los humanos, ya que sus mecanismos de regulación de la temperatura son menos eficaces. Básicamente, pueden disipar calor mediante el jadeo y glándulas sudoríparas de las plantas de las patas.

La aparición del golpe de calor dependerá tanto de los grados de temperatura a la que llegue el interior del cuerpo del animal como del tiempo de exposición del calor. Se considera que a partir de 42 °C de temperatura rectal se producen lesiones internas, pero a tan solamente 40.5 °C también las puede haber si la situación se prolonga lo suficiente.

¿Cómo reconocerlo?

Los síntomas irán variando a medida que progresan los daños internos. Los principales síntomas son:

Temperatura muy elevada
Mucosas rojizas u oscuras
Respiración acelerada
Jadeo excesivo
Pérdida de consciencia
Tambaleo, convulsiones
Diarrea sanguinolenta
Debilidad
Vómitos

Tratamiento

El golpe de calor es una urgencia médica y requiere actuación veterinaria inmediata. Durante el trayecto hacia la clínica se deberá intentar enfriar el cuerpo del animal remojándolo con agua (con la manguera, con paños húmedos...) sobretodo en la zona del cuello, vientre y axilas. También se recomienda poner el aire acondicionado si se viene en coche.

Consideraciones a tener en cuenta

Los cachorros y animales muy mayores soportan peor el calor
Es importante que el animal disponga siempre de agua fresca
Si vamos de viaje, se recomienda descansar en un sitio con sombra y sacar a los animales a pasear y beber cada cierto tiempo
Nunca debemos dejar a nuestras mascotas dentro de un coche , aunque pensemos que vamos a tardar únicamente unos minutos. La temperatura dentro del coche puede llegar a más de 50 °C, independientemente de si bajamos un poco la ventanilla. Unos minutos son suficientes para que aparezca el golpe de calor.
Sacar a pasear a las horas de menos calor
Disponer de zonas de sombra
Los perros braquicéfalos (perros con nariz muy chata, como el bulldog inglés o francés, pequinés, carlino, gatos persas...) o los perros con sobrepeso tienen más dificultades respiratorias y más problemas para perder calor. Esto hace que tengan más posibilidades de sufrir un golpe de calor que otras razas, por ello, deberíamos extremar las medidas de prevención durante el verano y evitar los paseos a las horas de máximo sol.

Equipo veterinario Arovet.

MAL ALÈ O HALITOSIS EN GOSSOS

Tue, 03 Feb 2026 13:08:41 GMT

L'halitosi (mal alè) pot ser un signe de malaltia periodontal, aquest pot comportar altres problemes de salut. La malaltia periodontal es produeix quan la placa (una pel·lícula bacteriana) recobreix la dent. Aquesta placa s'endureix (es calcifica) i es converteix en la tosca ("sarro"), una gruixuda capa de color groc o marró a les dents. La tosca pot irritar les genives, creant un ambient òptim per la proliferació de bacteris. A mesura que la malaltia progressa, les genives cada cop es tornen més sensibles, vermelles i inflamades. En cas que els bacteris entrin al torrent sanguini, aquests poden causar problemes a diferents òrgans (cor, fetge, ronyons...).

Els signes clínics més comuns produïts per problemes dentals són: mal alè, sensibilitat al voltant de la boca, pèrdua de gana, dificultat per mastegar, dipòsits grocs o marrons a les dents, sagnat o inflamació de les genives, caiguda de dents (o dents que es belluguen).

Què es pot fer per prevenir la tosca ("sarro")?

Netejar les dents (amb pasta de dents especial per gossos, mai de persones!)
Utilitzar productes que redueixin la formació de placa.
Donar pinso. En general, les dietes humides (llauna o menjar casolà) s'associen a una més ràpida formació de tosca dental.

Un cop apareix la tosca, en general, es recomana realitzar una neteja de boca, ja que és l'únic mètode per eliminar-lo. Per a més informació, no dubteu a consultar-nos.

Equip veterinari Arovet.

PICADURAS DE INSECTOS EN PERROS

Tue, 03 Feb 2026 13:05:30 GMT

Los insectos nos acompañan todo el año, pero son mucho más abundantes durante el buen tiempo. Los perros son animales curiosos a los que les encanta jugar y explorar. Los insectos, al moverse y emitir zumbidos, pueden captar la atención de nuestra mascota y picarle. Así pues, no es extraño observar cómo se "hincha" alguna parte de su cuerpo después de algún paseo.

La gravedad de la picadura dependerá de la cantidad de estas, de la parte del cuerpo afectada, del insecto que lo haya provocado y de sí el perro es alérgico.

Las picaduras más peligrosas acostumbran a ser aquellas localizadas en la zona de la cabeza, pudiendo recibir picaduras en la boca, lengua o garganta al intentar cazar un insecto. La inflamación que causan es peligrosa, puesto que pueden obstruir la garganta e impedir la entrada de aire dentro de los pulmones. Normalmente, son las abejas y las avispas las causantes de una mayor reacción inmunológica.

¿Cómo podemos saber si una picadura es grave?

En general, se observa inflamación del área afectada, siendo más grave en la zona de la cabeza. En algunos animales incluso se puede observar debilidad general y dificultad respiratoria.

Si es una picadura simple, debería desaparecer al cabo de poco tiempo. En el caso de una reacción grave, será necesaria atención veterinaria.

Equipo veterinario Arovet.

Publicat per AROVET VETERINARIS